equilibri i harmonia

Afrontar la repetició d’una escalada d’alta muntanya 23 anys després d’haver-la fet és tot un repte, un repte que posa a prova el pas del temps però que resulta altament atractiu per l’oportunitat de reviure l’experiència. Tot va començar a principis de l’any 1993 quan junt amb el meu amic David vam realitzar una travessa hivernal pel Pirineu . Partíem del refugi d’Ulldeter (Girona) i vam coronar els cims dels pic Bastiments (2.881 m) i pic de l’Infern (2.859 m). Des d’aquest últim, a part d’unes panoràmiques extraordinàries, vam descobrir que sota els nostres peus, a la cara nord hi havia un precipici enorme d’uns 400 m que semblava escalable. Vam decidir que aquell mateix estiu tornaríem per intentar escalar-lo. En aquella època (sense Internet ) no vam trobar cap referència d’escalades a la cara nord del pic de l’Infern , tot i això estàvem decidits així que en arribar l’estiu vam anar-hi totalment a l’aventura. No teníem vehicle propi, el tren ens va portar de Barcel

Fa temps (de fet fa uns quants anys) que utilitzo per córrer i caminar sandàlies tipus “ huarache ”. És el tipus de calçat "minimalista" més exigent en quant a tècnica de córrer ja que si no ho fas correctament t’ho fa notar de seguida en forma d’ampolla. Amb elles he gaudit corrent tant per asfalt com per muntanya. Especialment és un plaer córrer per muntanya ja que es tracta d’un calçat amb un punt romàntic a la vegada que alliberador i salvatge. No conec cap altre calçat que pugui igualar l’ajust i comoditat d’una huarache , els peus estan lliures i a cada us s'adapten més i més a la forma del teu peu, convertint-se en un calçat totalment personalitzat. Actualment hi ha molts models al mercat, amb infinitat de diferents solucions de lligat, les hi ha amb clip, amb sivella, amb un nus, amb velcro , etc. M’agraden especialment les que porten el lligat tradicional amb cordons llargs i gruixuts de cuir. L'única dificultat que