Cursa de muntanya descalç

Ser capaç de córrer descalç durant 10 quilòmetres per sobre de pedres, branques i terra, semblava més un desig platònic que una possibilitat real..., però sorpresa, a vegades els somnis es fan realitat!

Feia mesos que m'havia inscrit a una cursa de muntanya i tenia la il·lusió de fer-la descalç. La Cursa de la Font del Dimoni era l’escollida, ben organitzada pel Club Atlètic Calderí, transcorre pels voltants de la bonica població de Caldes de Montbui (Catalunya). Enguany tenia la peculiaritat de celebrar-se a mitja tarda (17:45h), un horari en principi poc habitual per a una cursa de muntanya.

Feia temps que m’entrenava per muntanya alternant sabatilles minimalistes i descalç, però la veritat és que no sabia del cert si la preparació havia esta suficient i la data havia arribat. Com tenia dubtes i la meva intenció era córrer gaudint de l’experiència, portava a la bossa unes huaraches com alternativa. Prendria la decisió abans de la sortida tenint en compte els factors i sensacions del moment.

Tal com vaig arribar al poble de Caldes i després d’aparcar la moto, vaig provar de caminar descalç per un caminet a les afores del poble i les sensacions no van ser bones. La decisió estava pressa, faria la cursa en huaraches, per a mi això ja representava tot un repte gratificant.

Vaig recollir el dorsal, em vaig canviar de roba i com encara em quedava temps per a la sortida, vaig aprofitar per escalfar donant-me una segona oportunitat de provar les sensacions de trotar descalç pel terra d’un parc proper a la sortida. Les sensacions van millorar, les condicions eren ideals ja que els dies anteriors havia plogut força i el terra estava lleugerament humit. Vaig començar a gaudir corrent suaument pels diferents terrenys del parc, terra, pedres, herba, pinassa, grava, ciment i roques, sentint les diferents textures, temperatures i humitats. Resumint tenia un gran dilema: feia la cursa de muntanya descalç o no?

Finalment, vaig anar a la zona de guarda-roba a deixar la bossa (amb les huaraches a dins). Ja no hi havia volta enrere, estava a punt de córrer 10 quilòmetres descalç per la muntanya! Sentia una excitació especial, com si fos la primera cursa de la meva vida. Tot i ser una decisió meditada, no tenia cap certesa de que sortís airós de la prova, però em reconfortava la valentia de la decisió presa.

Em vaig col·locar al final de tot l’escamot de corredors, lluny de l’arc de sortida, volia anar amb calma, l’objectiu era completar la cursa acabant amb els peus bé. En esclatar el coet d’inici vaig començar a córrer molt sua pels carrers empedrats del poble de Caldes. Eren agradables aquelles desgastades llambordes i el seus arrodonits bonys que feien un estimulant massatge als peus. Em preocupava el que estava per venir però a la vegada m’animava veure que tot i anar a un ritme molt conservador, avançava corredors.

Al cap d’un quilòmetre vam abandonar l’asfalt per endinsar-nos per una pista de terra on veritablement començava la cursa de muntanya. Tot seguit ens vam ficar per dins d’un túnel que vaig fer amb compte degut a que la foscor no deixava veure les pedres que trepitjava. A la sortida del túnel ens trobàvem ja en plena muntanya davant una forta i constant pujada. Seguia a ritme suau, cada cop amb més confiança en els meus peus. Un parell de quilòmetres més endavant vam recórrer una sèrie de corriols envoltats de pins, algun tram tenia el terra ple de branquetes trencades que vaig anar esquivant, descalç em sentia àgil i lleuger. Cap al quilòmetre 4 de cursa, aquesta prosseguia per una planera pista de grava fina, on vaig tenir la sensació d’estar corrent per la sorra humida de la platja. Córrer descalç em despertava els sentits! Poc després vam trobar uns immensos tolls, restes de la pluja dels dies anteriors i no vaig desaprofitar l’ocasió de trepitjar-los i enfangar els peus amb llibertat, m’estava divertint molt!

Cap al quilòmetre 5 i 6 va venir la part més dura per als peus, una pista de terra més pedregosa i amb desnivell de baixada. Un cop superada, la velocitat que portava anava en augment, i va venir el gran moment, un d’aquells moments que no es poden buscar ni provocar, simplement passen i quan passen l’únic que pots fer es deixar-te portar per ell i gaudir-lo mentre dura. Sense cap corredor ni davant ni darrera, corria muntanya a baix mentre el sol es començava a pondre mig de costat. La velocitat feia que la seva torrada llum s’escolés intermitentment entre els arbres, creant una efecte hipnòtic. Em trobava sol corrent descalç pel mig del bosc en un moment màgic, quasi espiritual. La competició ja no existia en la meva ment, simplement corria, corria instintivament lliure i salvatge. Aquesta vivència em va donar un “subidón” d’energia que em va durar la resta de la cursa. La preciositat del moment va fer que entengués si més no per a mi, el motiu de per què els organitzadors d’aquesta cursa havien escollit l’horari de tarda.

La resta sem va fer molt curta, en poc temps passava de nou per dins del túnel de l’inici per entrar ja als carrers del poble, quedava només un quilòmetre i anava llançat cap a la meta cada cop més ràpid. Hi havia públic animant per les voreres i alguns nens posaven la mà estesa perquè se la xoqués al passar a la seva alçada. Després de travessar un petit pont que donava accés al parc, vaig esprintar tot el camí de terra que conformava la recta final de meta. Havia completat una cursa de muntanya descalç! Estava feliç i sorprès a la vegada, i el millor era que tenia els peus en perfecte estat, autèntic Barefoot Trail!

Després d’una bona dutxa i menjar una mica, quan marxava en moto cap a casa, per l’horitzó va aparèixer en la incipient foscor del cel una brillant i immensa lluna plena (es veu que era just el dia en que l’orbita de la lluna estava més propera a la terra) això va ser el colofó final d’una cursa que no oblidaré. Per la forma en que la vius, hi ha curses que et marquen de manera especial!

Les conclusions son molt engrescadores, els entrenaments han estat bons i segueixo en evolució permanent. Tot plegat em fa sentir viu.

Córrer descalç desperta els sentits i aquesta riquesa de sensacions fa viure la cursa amb més intensitat. Acabo amb una reflexió que casualment he llegit avui: “Tot sembla impossible fins que es fa”.