Canigó minimalista


Un amic em va oferir l’oportunitat d’acompanyar-lo a una aventura que tenia al cap, consistia a fer el “Tour duCanigou”, una espectacular ruta de prop de 70 quilòmetres al voltant del macís del Canigó, amb més de 3.457m de desnivell acumulat. Volia completar-la en dos dies a peu i corrent on es pogués. Jo mai havia estat al Canigó, era una muntanya que tenia pendent, i la temptació era massa gran com per no acceptar la invitació...

 Tour du Canigou WIKILOC

Principis de juny va ser la data escollida, una època ideal per gaudir de la muntanya, la natura desborda en exuberància després de l’estació primaveral, rius, flors i animals tot està en el seu màxim esplendor. Per poder córrer alguns trams, portaríem el mínim material possible; tallavents, mòbil, GPS, frontal, ulleres de sol, buff, cantimplora, roba de recanvi, alguna cosa per picar entre hores i poca cosa més. La volta seria en sentit invers a les agulles del rellotge, i la nit, teníem previst fer-la al refugi de Marialles, a mitat de recorregut, així ens estalviaríem el sac de dormir i la màrfega. Com a calçat minimalista, posaríem a prova un cop més les Fivefinger, el meu amic amb unes “Spyridon” i jo amb unes “VTrail”.


Les previsions de temps eren molt bones per al primer dia, però no tan per al segon, ja que s’anunciaven pluges a partir de migdia. Tot i així vam decidir tirar endavant amb la Volta al Canigó. Aquesta és l’experiència viscuda al llarg de dos dies a la muntanya amb calçat minimalista:



L’aventura comença al refugi de la Batére, després d’un llarg viatge en cotxe des de Barcelona. Acabem de revisar motxilles, ens col·loquem les Fivefinger, i a les 9h en punt del matí comencem la Volta al Canigó minimalista sense ni un núvol a la vista.
Després de passar pel costat de les restes d’una mina de ferro comencem a córrer, tot seguit, fruit segurament de l’eufòria inicial perdrem el track... Sortosament ens adonem i retornem a la ruta, és clar que no ens podem relaxar amb l’orientació.
Un cop superat el Coll de la Cirère, el camí agafa la vessant nord del macís i s’endinsa per espessos boscos saltejats de refrescants torrents d’aigua on córrer és un plaer. Comencem a agafar ritme trotant per senders que es mantenen en alçada (entre 1500 i 1700m).



Les sensacions son molt bones i de moment les Fivefinger responen de meravella. Sense més contratemps, arribem al Refugi de l’Estagnol, una petita construcció de pedra, amb una simpàtica font on aprofitem per reomplir les cantimplores d’aigua.



Seguim avançant quilòmetres a bon ritme, fins que per primer cop tenim una perspectiva dels cims propers que envolten el Pic del Canigó. A la part més alta es veuen força clapes de neu que es transformen a mida que van baixant per la falda de la muntanya en petits torrents d’aigua que arriben directament fins als nostres peus. Els anem sortejant mentre ara ja deixem enrere el bosc i comencem a guanyar una mica d’alçada entre flors certament boniques.



Ja és migdia i fa molta calor, al Ras del Prat de Cabréra, agafem una pista pedregosa en direcció oest que en forta pujada ens porta al Refugi de Cortalets a 2150m. Tenim gana i és l’hora de dinar, així que picotegem alguna cosa de les motxilles i aprofitem per reomplim cantimplores a la font del refugi.
Molt a prop està el llac de l’Estagnol a 2164m, aquí el paisatge és magnífic, estem just al vessant nord del Pic del Canigó, només a uns 600m de desnivell del cim. Seguim ascendint una mica més com si anéssim a fer el cim, fins als 2250m on agafem un trencall a la dreta, aquest serà el punt més alt del dia d’avui.



Ara, en forta baixada, en algun punt tècnica, el camí ens porta al Roc de les Hores, un lloc amb unes amplies vistes del poble de Vernet. Portem uns quants quilòmetres a les cames i comencem a notar el cansament, tot i això seguim baixant ara entre boscos fins al Refugi de Bonaigua (1700m d’altitud). Sense aturar-nos prosseguim endavant, deixem enrere una vall rere una altre fins que perdem el compte. Coll de la Jaça d'en Vernet (2040m d’altitud), Coll de Segalés, el camí ara planeja de nou i tenim una primera vista llunyana del Refugi de Marialles, ens anima veure’l. Per arribar-hi, hem de completar una amplia volta que salva els penya segats que ens separen. Aconseguim arribar al refugi una mica abans de les 6h de la tarda. Estem bastant esgotats després de la primera jornada de 35km, però satisfets de la feina feta i el més important els peus intactes tret d’algun petit magolament a la planta.



Al refugi fem una “dutxa” de 4 minuts per 2,50 eur., un sopar reconfortant i tot seguit anem a dormir pensant en les previsions de temps de demà què no son gaire bones, ja que confirmen que a partir del migdia començarà a ploure.
A les 7h del matí, després d’haver esmorzat, sortim del refugi per completar els 33km de la segona part de la Volta al Canigó minimalista.



Enfilem una pista forestal direcció al Coll Guillem, mentre comença a despuntar el sol. Portem a la motxilla un dinar “pícnic” que ens han fet al refugi i el dia sembla que comença plàcid. A mida que pugem el paisatge es va transformant, deixem enrere els arbres i ens introduïm en una planúria immensa anomenada Pla Guillem (2300m d’altitud), es el punt més alt del dia i de fet de tot el recorregut. Com és una zona on acostuma a haver boira, el camí està marcat amb grans pedres d’uns 50cm d’alt clavades al terra.
A partir d’aquí comença una baixada en direcció sud per grans praderes, fa una mica de vent i les nuvolades comencen a envoltar-nos. Seguim baixant al principi suaument i més endavant amb fortes pendents fins al Coll de la Régine on connectem amb una pista forestal que porta a Les Estables Refugi. Una mica abans trobem un torrent (Ribera de les Estables) que ens convida a fer un bany reparador. Estem l’estona justa per refrescar-nos i seguir ruta, el temps està empitjorant.



Poc després comença a ploure amb timidesa, però s’atura al cap de poca estona. Sembla que el temps ens vol avisar del que està per venir. Seguim baixant fins creuar el torrent una mica per sobre d’una petita pressa, aquí comença la pujada al Coll de Serra Vernet.
Uns quilometres més endavant travessem un ampli torrent pel ben mig, amb les Fivefingers no és problema ja que en un moment estan seques de nou. Poc després sorprenem a un isard que baixava al riu a refrescar-se o potser ell ens sorprèn a nosaltres. En aquest punt tenim algun dubte amb el track, però finalment aconseguim localitzar el bon camí.
És una mica més de migdia i decidim menjar el dinar “pícnic” que portem a les motxilles. Mentre acabem les postres comença a ploure de nou, és el segon avís.


Ens posem de nou en marxa, superem la Collada dels Pastors i el Coll de l’Estanyol, una pista forestal ens porta al peu del Refugi Devesa on un grup de vaques pasturen tranquil·lament. Travessem valls alternant boscos, praderes i zones rocoses, mentre el temps segueix empitjorant.
Creuem el riu Ferrer per un petit pont mentre ja plovisqueja a estones. En aquesta zona la major part la fem per dins de frondosos boscos i la pluja no ens afecta gaire si més no de moment. La part bona de que faci mal temps és què no patim la calor. Trotant sota una fina pluja arribem al Coll d’en Cé. Un lloc preciós, porta d’entrada a un bosc que sembla encantat.



Mentre correm entre els seus immensos arbres ens apareix al mig del corriol un petitet porc senglar. Seguim el llarg descens fins pràcticament la fons de la vall, on hi ha un creuament de camins. Mentre enfilem el camí que puja pel torrent de La Ribera cap al refugi de la Batére, sentim que estem propers a completar la Volta al Canigó minimalista.



És mitja tarda, segueix plovent i a sota l’espessa fullaraca comença fer-se fosc. Remuntem per l’esquerra del torrent fins que trobem un punt marcat per creuar el riu. Segurament pel cansament acumulat, prenem la decisió equivocada de no creuar el riu en aquest punt i seguir remuntant el torrent per la banda esquerre guiats per unes marques de color rosa fosforescent. No és camí, puja directament per la falda de la muntanya plena de fulles seques i roques. Uns 300m més a munt se’ns apareix davant nostre un immens porc senglar que tal com apareix desapareix entre els arbres. Veiem clarament que ens estem allunyant del track i decidim tornar enrere. Un cop de nou al camí, no som capaços de trobar el punt que hem vist abans per creuar el riu, sembla que s’hagi esfumat.



Segueix plovent i després d’anar a munt i a baix ens adonem que estem perduts en mig del bosc. Sortosament el meu company troba una pista desdibuixada que segueix a l’altre costat del riu. Decidim agafar-la tot i que clarament no va en direcció al Refugi de la Batére  tenim l’esperança que al menys ens porti a la carretera i d’aquí podrem arribar després al refugi.
Sota la pluja una mica més intensa correm pista a baix. Després d’uns quilòmetres d’incertesa, sortosament la pista desemboca en una masia just al costat de la formatgeria a peu de carretera. Sembla que ens hem desviat força del recorregut, però afortunadament ara el camí no te pèrdua, només em de seguir els serpentejants 7km de la carretera que puja fins al refugi. Estem bastant esgotats, però mentre caminem la pluja s’atura i fins i tot per un moment torna a sortir el sol just abans d’amagar-se darrera el macís del Canigó.
Finalment cap a les 9h de la nit aconseguim arribar de nou al Refugi de la Batére  completant així els 67km de la Volta alCanigó minimalista en dos dies, una ruta certament per recordar.




Aquí tens el track de la Volta al Canigó a WIKILOC

Conclusions minimalistes
De nou molt satisfet amb el rendiment de les Fivefingers, lleugeresa i bona adherència en qualsevol circumstància. Amb elles et sents àgil per sortejar qualsevol obstacle i crec que afavoreix una forma de superar obstacles i desnivells menys lesiva per a les cames. En algun punt del recorregut amb molta pedra potser han sigut una mica justes per a la planta dels peus, però per a mi queda compensat amb totes les avantatges abans esmentades.


A seguir experimentant!

Entrades populars d'aquest blog

Com dibuixar un cos humà proporcionat (home) 1

Aneto minimalista

Com dibuixar un cap de front